Durant aquests primers mesos de l’any, la comunitat científica internacional s’ha fet ressò d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid contra un metge investigador de l’Hospital Carlos III, que obligarà al facultatiu a abonar una multa de 210.000 € per haver realitzat assajos clínics sense autorització. Més enllà de l’excepcionalitat de la notícia, aquesta sentència suposa un recordatori col·lectiu sobre la necessitat de respectar els codis ètics a què està subjecta l’experimentació amb éssers humans. Les autoritzacions requerides per dur a terme recerca en humans no són un mer mecanisme de control, sinó que tenen un calat ètic molt profund, desenvolupat arrel de la declaració de Helsinki sobre els principis ètics de la recerca mèdica en persones humanes l’any 1964.
Un dels documents clau per a iniciar la recerca en persones humanes (i que el metge de l’Hospital Carlos III va negligir) és l’anomenat “consentiment informat” del o la participant, que implica l’acceptació de dos premisses fonamentals: la pràctica de procediments mèdics fora dels que són rutinaris (i, per tant, més coneguts) i la cessió de les dades de salut per a la recerca. La signatura d’aquest consentiment es fa després que un professional sanitari proporcioni al participant informació tan rellevant com què se li farà, com, durant quant de temps o que té dret a retirar-se de l’estudi si ho desitja. Una informació acurada i transparent, doncs, protegeix al participant davant la vulnerabilitat d’exposar-se a un tractament encara poc conegut i de cedir unes dades altament confidencials (les de la seva pròpia salut) a la institució que realitza la recerca.
La feixuga càrrega burocràtica associada a aquest tipus de recerca la fan més lenta i menys competitiva, però garantitzen els drets fonamentals de les persones i diferencien el voluntari d’un assaig clínic dels coneguts “conillets d’índia” del laboratori.
