La medicina regenerativa és, sens dubte, el camp de la biomedicina que més ens apropa als escenaris futuribles de la ciència ficció. Manipular cèl·lules mares, clonar; en definitiva, crear teixits artificials al més pur estil Blade Runner està cada cop més a prop de formar part del ventall d’eines que la medicina té al seu abast per tractar les malalties. Com sempre, però, no importa quin sigui el ritme al que avança la ciència, que la reflexió i el debat ètic aniran sempre per darrere. És per això que s’agraeix llegir treballs com l’informe Quiral 2013, elaborat periòdicament per la Fundació Vila Casas juntament amb l’Observatori de la Comunicació Científica de la UPF, i que aquest any va dedicat justament a la medicina regenerativa.
L’informe posa sobre la taula l’estat actual d’aquesta tecnologia (encara en una fase molt experimental, per cert), però —més important encara— posa en evidència els buits i les mancances que la comunicació científica està tenint en un tema tan delicat com aquest, i que pot evolucionar cap a escenaris poc desitjats per a la medicina del futur.
En la curta vida que ha tingut de moment la medicina regenerativa, ja s’han produït alguns fraus sobre els resultats obtinguts, que els mitjans de comunicació han escampat sense filtre abans que les “notícies bomba” es poguessin corroborar degudament. Molta rendibilitat mediàtica i poca informació científica, segons l’informe quiral, que encoratja a mitjans de comunicació i societats científiques a treballar conjuntament per millorar el coneixement general de la població sobre aquesta medicina.
Però aquest no és l’únic toc d’atenció que l’informe fa als mitjans de comunicació; els canons també apunten cap al que anomena “foment del vedetisme” d’alguns investigadors. De nou, la fórmula comunicativa que més ven (la cara visible, el científic mediàtic que ha fitxat per Barcelona amb una clàusula de rescissió inabastable) desbanca la didàctica i la pedagogia científica.
Els mitjans de comunicació tenen un compromís ineludible amb l’educació de l’audiència, perquè només una estratègia comunicativa basada en la pedagogia i enriquida amb la reflexió oberta pot donar eines a la població per fer front als debats i dubtes que de ben segur tindran lloc quan la creació d’òrgans i teixits (i qui sap si d’organismes sencers) “a mida” sigui una realitat quotidiana en medicina.