Un establiment en una cantonada (entre Maria Cristina i Hernández Sanahuja, de Tarragona) que ben bé no té nom. Fins aquí, res més que una certa originalitat, que cobra força en veure l’horari.
Una mostra d’esforç creatiu per captar clientela. Un exercici d’elaborar semiologia popular. El cargol, en si mateix ja és el missatge.
Filosofia slow food, segurament. Et convida a entrar-hi, i si ho fas, confirmes que és cert. Quan veus un nom suggerent i un horari suggestiu, que no enganya ningú (alhora que revela, també, la servitud i duresa de la feina dels establiments que es deuen a la clientela): Abrimos cuando llegamos / Cerramos cuando nos vamos / Y si vienes y no estamos es que no coincidimos.
L’interior, no enganya. Atenció correcta. Establiment sobri, però confortable. Cuina casolana,… comoditat que et condueix cap a la familiaritat. Qualitat de l’oferta gastronòmica i bona relació amb el preu.
De vegades t’adones que hi ha una certa vocació creativa, o bé una intuïció, o l’esforç per diferenciar-se, la intenció de connectar amb la ciutadania (en aquest cas els potencials clients),….