Nobel de medicina 2014: la resposta es troba en la bellesa

Aquest any el premi Nobel de medicina ha estat atorgat al matrimoni format per Mary-Britt i Edvar Moser, un d’aquells equips científics dignes que algú n’escrigui una biografia. Entre moltes altres peculiaritats de la seva trajectòria, el destí els va premiar (o condemnar, això només ho saben ells) amb el fet de conciliar al cent per cent l’amor amb la seva passió científica. Confinats en un dels laboratoris més septentrionals del món (en algun racó impronunciable del nord de Noruega, prop de l’àrtic), els Moser comparteixen vida, espai de treball i projecte científic.

Però per a la resta de científics, el romàntic de la notícia no resideix en la seva història personal, sinó en els resultats de la seva investigació, consagrada a l’estudi d’un dels grans forats negres de la nostra fisiologia: el funcionament del cervell.

Els Moser es van interessar pel paper de l’hipocamp -una regió del cervell considerada homogènia durant molt temps- en la capacitat dels animals (humans inclosos) per orientar-se en l’espai. El seu viatge pel laberint encefàlic els va portar a descobrir una anatomia amagada en aquesta regió del cervell, i la participació d’altres zones alienes a l’hipocamp, en el complex procés de posicionament espacial.

Però el fascinant de la investigació no va arribar amb l’estructura, sinó amb el funcionament. Mitjançant la inserció d’elèctrodes capaços de registrar l’activitat d’una sola neurona, l’equip de Mary-Britt i Edvar Moser va registrar l’activitat neuronal de rates mentre intentaven situar-se en una superfície amb trossets de xocolata escampats aleatòriament. El registre dels impulsos neuronals no només va revelar que diferents parts del cervell disparaven simultàniament quan la rata passava per un punt concret de l’espai, sinó que aquesta activitat dibuixava un patró geomètric inconfusible: l’hexàgon. La mateixa figura utilitzada per la naturalesa per pavimentar (en les bresques de les abelles, per exemple), aquella que permet cobrir una major superfície amb un menor nombre de cel les, és la que utilitza el “gps” del cervell per localitzar en l’espai. Fascinant.

No és la primera vegada que l’estètica és la resposta correcta a una pregunta científica; pels volts dels anys 50, quan J. Watson i F. Crick estudiaven l’estructura de l’ADN, també es van fascinar amb la bellesa i l’harmonia de la figura obtinguda. No obstant això, el que en aquell moment va ser una constatació que estaven en el bon camí (la seva reflexió va ser “l’estructura és tan bella, que aquesta ha de ser la bona”), en el cas del matrimoni Moser es va rebre com un “no pot ser “. La incredulitat davant d’un resultat  tan perfecte els va portar a realitzar una infinitat de controls, i a descartar possibles artefactes del seu propi experiment, fins haver d’acceptar que el seu resultat inicial era el bo. En el fons, la naturalesa sempre busca l’eficiència en els seus processos, i … quina figura és més eficient que un hexàgon per a cobrir una superfície a base de punts?

Us deixem amb un resum gràfic, extret de la notícia a la revista Nature, que resumeix elegantment els resultats de la recerca.

nature-graphic-09.10.14-brain-neurology

 

2018-06-05T19:53:07+00:00 17 octubre 2014|Comunicació científica|

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies